Quan vaig pensar en escriure sobre el tema de la immigració al Mediterrani i les seves implicacions socials tant en els països receptors com en els emissors, vaig pensar que seria més coherent parlar d´aquesta qüestió des d’un punt de vista historiogràfic, ja que sense una introducció d´aquest tipus no pot haver-hi cap debat.Si mirem temps enrere, ens adonarem que un dels motors de la mar Mediterrània ha estat, justament, el flux constant migratori entre les diferents cultures i poblacions durant segles, un dels motors i també una de les principals riqueses d’aquesta àrea, a la vegada que també ha estat un dels principals focus de problemes, tant a nivell polític com a nivell social. I és que parlar d'immigració a la conca mediterrània és parlar de desigualtat permanent durant llargs períodes de temps, però sobretot des que a la ribera nord s’esdevingué la Revolució Industrial, des del segle XVII fins a les acaballes del segle XIX, aproximadament.
En aquest mateix període - i gràcies a la puixant industrialització dels diferents estats europeus amb els inversors més influents que cercaven nous mercats - Europa començarà inexorablement un procés de colonització política dels vasts i rics territoris nord-africans traient el millor d’aquests i sense deixar-los un gran record, precisament. No es pot afirmar que el procés colonitzador fos exemplar, ni tampoc establert amb visió de futur: la colonització se dugué a terme a través de la tàctica del dia a dia, sense pensar, no ja en l’endemà, sinó en el passat demà. De fet, aquest procés històric no va ser dictat en la seva totalitat per les diferents cancelleries europees que participaren en la conquesta d’aquests Estats, sinó que també el dictaren les principals seus bancàries i empresarials de les diferents metròpolis.Molt possiblement el gran llibre d’aquest període no s’hagi escrit encara ni pugui ser escrit mai , a no ser que el baró de Rotschild redacti el seu. O el rei de Bèlgica, un dels principals beneficiaris de les mines de l’actual Zaire, durant molts d´anys Congo Belga. Per tant, ens trobem davant una etapa que per a molts resta inconclusa, donada la implicació posterior de l’antiga metròpoli a la vida de l’antiga colònia, tant a nivell econòmic, polític i social.
De fet, més d’un govern legítimament elegit ha caigut per la conveniència de París, Londres o Brusel·les. O més d’una dictadura ha estat derrocada pel mateix sistema. És com quan anem a una antiga colònia i ens fem la idea del que va deixar l’home europeu: un sistema corrupte i una nació embrutida i humiliada, poca cosa més. Fa feredat saber quin tant per cent del PIB del Marroc o de Tunísia és a França en mans privades, normalment vinculades amb el poder establert. O el tant per cent del PIB que retorna a París per compres dels diferents estats magrebins i subsaharians a empreses franceses, o angleses. Per tant, podem assegurar que la colonització no ha acabat, i molt possiblement mai acabarà, tal com s´estan duent a terme les coses entre les relacions Nord-Sud.
És així com les diferències entre les dues parts de la conca s’estableixen en el seu format actual: gairebé insalvables per als països africans i del Pròxim Orient, establint una gran dependència envers els països europeus, tant a nivell econòmic - programes de financiació i tecnològics per al desenvolupament de les zones més deprimides- com a nivell humà - mà d’obra barata i poc conflictiva . Així doncs, podríem dir que no es pot parlar d’una antiga colònia si encara ho és "de facto". La situació ha anat empitjorant en moltes capes de la societat d´aquestes nacions, on hi ha hagut un fenomen semblant al que hi ha a Amèrica del Sud i Central : una petitíssima minoria té grans parts dels recursos de la zona mentre que la gran majoria de la població és miserable de naturalesa. No hi ha terme mig: o ric fins a extrems inaudits o pidolaire de professió malgrat tenir un títol universitari. I és aquí on sorgeix la necessitat de la fugida per a no passar fam o per no haver-se de prostituir pels carrers de la pròpia ciutat o poble. Això i el bombardeig constant d´ imatges que arriben de la pròspera Europa, allà on sembla que hi ha de tot per escollir i a on sembla que tothom pot comprar de tot perquè res és car - els anuncis gairebé no parlen de preus, no sé si s’hi han fixat mai - acaba amb la decisió dels pobres infeliços d’emprendre una aventura que molts cops acabarà amb la seva vida i sobretot amb la seva dignitat.
Encara que salvant les distàncies, em recorda el fenomen sociològic que vivien els apàtrides de l´est europeu - i de manera especial a Alemanya - quan aconseguien travessar el mur i aleshores comprobaven que després de les primeres mostres de benvinguda, els seus propis compatriotes els deien despectivament allò de "¡ein ossie, eine deutsche Scheisse!": literalment, "¡un alemany de l´est, una merda alemanya!". O els txecoslovacs i txecoslovaques que anaven a Viena i es trobaven en una situació més que indignant. Durant molt de temps dir “professionals del sexe” equivalia a dir txecoslovaques. Ara són russes. I és que se n’adonaran quan sigui massa tard que són igual de maltractats aquí que en el seu país i que en comptes de exercir la prostitució a Tetuan ho faran a les Avingudes de Ciutat de Mallorca o a la Diagonal de Barcelona. Pocs reeixen, i els qui ho fan no acaben de ser acceptats per la societat.
Encara que les estadístiques diguin que som una societat tolerant, quan es féu una enquesta conjunta a Itàlia i a Espanya sobre l’acceptació dels immigrants, molts dels que demostraren de bones a primeres el seu proselitisme envers el negret que ve, canviaren radicalment d´actitut quan se inquirí sobre què farien si la seva filla o fill comencés a festejar amb un nouvingut, especialment si era de color... . ¡Porca misèria ! Moltes gràcies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario